Per Lluïsa Goberna
CASTELL DE REQUESENS
Història i natura en una simbiosi perfecta
I enrere deixarem l’alta cinglera
Que mostra l’enrunat Castell feudal
I reprenent camí per la drecera
Mirarem com se llança la ribera
Des del bell cim d’un espadat penyal
Bonaventura Bassegoda
Fragment del poema “L’anada a Requesens” (1883)
El Castell de Requesens està situat dalt d’un turó a la vall de Requesens en plena serra de l’Albera a l’Alt Empordà. Els seus pisos escalonats estan edificats molt encertadament sobre la mateixa roca del turó. Consta de tres recintes fortificats, torres rodones i quadrades, portals, merlets, etc. Data del segle XI, però la reconstrucció neomedieval és del segle XIX i constitueix un dels millors castells d’arquitectura neomedieval conservats a Catalunya.
En documentació trobada del 859 es reflecteix que els comtats d’Empúries i Rosselló estaven units. A finals del segle X els dos comtats es van separar. Aquest fet va donar pas a molts conflictes que en anys posteriors es van anant produint: disputes, enfrontaments… Al segle XI el comte d’Empúries, Ponç I, va cedir Requesens, que estava dins la seva propietat i tenia el domini del territori, al seu cosí el comte de Rosselló Gaufred II com a garantia de la muntanya de Requesens. Li va concedir que pogués fer una torre de vigilància, però aquest últim hi va edificar una altra torre més, un pati d’armes, diverses estances i el va emmurallar. Aquesta és la primera referència que es té del castell. Era una fortificació austera, funcional, de vigilància i, segons se sap, hi havia una guarnició de deu soldats.
Això va molestar molt el comte Ponç que fins i tot va redactar el que avui es pot considerar com una denúncia, un “memorial de greuges”, contra el seu cosí germà.
El castell passà a mans dels comtes d’Empúries al segle XII i van començar a administrar tots els tributs, no només la vigilància.
Es va afegir una sellera castral, un conjunt de masos amb unes 50 cases amb ramats i horts propis per a la seva explotació. Les selleres són el germen dels antics pobles.
Al segle XIII apareix documentat que els Requesens foren anomenats castlans del castell pel comte d’Empúries. El castell apareix a la Crònica de Bernat Desclot com a defensa durant la guerra de Pere III el Gran contra el rei de França.
El 1402 ja es va acabar el domini dels comtes d’Empúries en morir el comte de la segona dinastia. L’any 1418 el rei Alfons V el Magnànim va fer donació a la saga dels Rocabertí del castell de Requesens, ja que feia temps que aquests el reclamaven com a hereus legítims dels comtes d’Empúries. Aquests nobles van tenir el domini del castell fins al 1899 quan es va extingir el llinatge dels Rocabertí.
Al segle XVI els castells no podien aguantar els setges i es van construir ciutadelles de defensa. En aquest segle XVI, el castell queda tot desmantellat; era un camp de roca. De la muralla solament queda la base.
RECONSTRUCCIÓ NEOMEDIEVAL
La reconstrucció, entre 1893-1899, va anar a càrrec del prestigiós mestre d’obres figuerenc Alexandre Comalat, per encàrrec de Tomàs de Rocabertí, que fou el 12è comte de Peralada. El comte volia que fos reconstruït per convertir-lo en residència de lleure. Comalat en va fer un estudi i se’n va anar a França i Alemanya per tal d’investigar. Allí va conèixer l’arquitecte Violet Le Duc, tot un referent, i Comalat després d’aprendre la tècnica, va tornar i començà la reconstrucció del castell el 1893. Els murs que encara tenien la base els va tornar a aixecar. Un cop aixecades les muralles hi va posar unes mènsules de decoració afegides i les volutes. També hi va construir edificis nous com a residència amb jardí i aigua, d’acord amb l’època modernista. El primer pis el van deixar d’estil medieval, no van inventar res. El segon pis ja es va fer de l’estil modernista imperant a l’època. En el pati d’armes, amb el camí de ronda dalt, es pot veure una finestra de forja catalana modernista obra de Gustav de Violet.
Si en voleu saber més i veure l’article sobre aquesta visita, trobareu tota l’explicació en un ampli reportatge en les pàgines 86 a 93 del Cartulari n. 50.