Visita a LA SEU DE MANRESA
La SEU de MANRESA és el monument artístic més representatiu i emblemàtic de la capital del Bages i un referent històric i d'identitat dels manresans.
Vam poder gaudir d’aquesta imponent obra de l’art gòtic el passat 12 de novembre, quan l’Institut va programar una visita cultural a Manresa. Vam fer un complet recorregut amb les interessants explicacions del guia, en Ramon Prats, voluntari d’Els Amics de la Seu de Manresa, el qual ens va portar pels principals espais de la Seu. Hi vam poder veure el claustre; l’església amb els magnífics retaules gòtics; la cripta d’estil barroc, on es troben les relíquies dels sants; l’interessant Museu Històric, que acull un important patrimoni artístic i, per últim, el subsòl que actualment és el Museu Lapidari.
Intentaré fer una síntesi del que vam veure i ens van explicar en aquesta interessant visita que ja feia temps que teníem pendent, donada la seva importància arquitectònica i històrica. La Seu està ubicada dalt del promontori del Puigcardener, un important jaciment arqueològic, on va néixer el primitiu nucli de la ciutat de Manresa i des d’on es pot gaudir d’una bona panoràmica sobre el riu Cardener.
La construcció de la Basílica, tal com la veiem avui, com un monument cabdal de l’art gòtic català, fou iniciada l’any 1322, gràcies a una col·lecta popular, per l’arquitecte Berenguer de Montagut, que posteriorment també va projectar obres tan importants com Santa Maria del Mar. Com es van haver d’enderrocar les cases del voltant no es va posar la primera pedra fins al 1328. La culminació de la Seu d’estil gòtic va ser a finals del segle XV. Amb el pas del temps s’ha anant completant amb diversos estils referents a cada època, com el renaixement, el barroc i el neogòtic.
Però anteriorment, molt abans de l’època medieval, el lloc havia estat un poblat iber i posteriorment romà. Per la descoberta d’un nombre important de restes arqueològiques s’ha pogut demostrar que va estar habitat ininterrompudament entre els segles VI-IV a.C. A causa d’aquestes excavacions, s’han trobat diverses tombes del període romà, que es poden datar segons els experts, de finals del segle III a principis del VI. Ja a finals del segle IX és quan es té referència d’un temple de culte, en què el nom de Manresa surt per primera vegada en un document escrit el 889, en el qual es diu que Odo, rei dels francs, cedia l’església de Santa Maria de Manresa, que més tard, al segle XII, és convertiria en una església romànica, les restes de la qual formen la base de l’actual temple. Actualment encara es poden veure diversos vestigis d’aquesta.
El nom de col·legiata el deu a l’existència d’una comunitat de canonges de Sant Agustí que va acollir, mentre que el de Basílica menor correspon als privilegis concedits pel Papa Lleó XIII, el 1886. Encara que popularment se l’anomeni Seu, en realitat no ha estat mai una seu catedralícia. Però si ho ha estat per a la població degut a les seves grans dimensions i alhora per la gran importància i solemnitat que li han donat sempre els ciutadans.
CLAUSTRE
La particularitat d’aquest claustre del segle XVIII és que al bell mig s’aixeca la capella d’estil neoclàssic dita “dels Favets”. Des d’aquest espai es poden veure les restes de l’antic claustre romànic.
NAU DE LA BASÍLICA
És de planta de saló amb tres naus o una, segons divergències dels experts i divuit pilastres octogonals. La separació entre pilars està al nivell de les naus laterals i li dona una gran sensació d’amplitud. Tot el conjunt es tanca amb un sol absis heptagonal. El temple té uns 68 m. de llargada, 33 m. d’amplària, uns 30 m. d’alçària i l’amplada de la nau és de 18 m entre pilars. És considerada una de les naus més amples d’Europa, després de la de Girona. La imatge de la Mare de Déu de l’Alba presideix l’altar major. La talla daurada actual és una còpia, perquè l’original va ser cremada el 1979, en un acte de vandalisme. Sobresurten els bellíssims 30 vitralls historiats i l’esplèndida rosassa central. Aquí es troben també els quatre retaules gòtics que detallem a continuació. El de Sant Marc i Sant Anià, d’Arnau Bassa, que data del 1346. Fou encarregat pel gremi dels Sabaters, ja que, en aquella època, els retaules eren una manera de donar a conèixer els gremis. Es pot veure la simbologia del gremi de sabaters en la casulla de Sant Marc. Aquest retaule va ser exposat en diverses exposicions, entre elles l’Exposició Universal del 1888. El segon retaule de Sant Nicolau, de Jaume Cabrera, datat el 1406-1412, és una part d’un altre retaule, segons ens van explicar, que es va cremar. Al centre es pot veure una imatge de pedra policromada que sembla ser de Sant Nicolau. Però aquesta escultura no té res a veure amb la resta del retaule. Les escenes, després de l’incendi, estan barrejades amb diferents motius dels sants. El tercer retaule, dedicat a l’Esperit Sant, data del 1394 i és del gremi dels Cuireters. És de tots els retaules el més gran i està considerada l’obra mestre d’en Pere Serra. El gremi tenia com a patró l’Esperit Sant, no com els altres que tenien els sants físics. Hi és representada la Pentecosta. També hi ha la Verge Maria embarassada, rodejada de dones, representació no gaire habitual, per recalcar que era la Mare de l’Església Universal. Com a dada de genialitat destacarem que l’artista va pintar en una de les escenes el món rodó, quan en aquella època encara es creia majoritàriament que era pla. En el retaule es poden veure diverses escenes bíbliques i d’altres dedicades als sants. Un tema recurrent també en tots els retaules és el motiu de la crucifixió. Durant la Guerra Civil el van desmuntar i traslladar a la Cova de Sant Ignasi per protegir-lo. L’últim retaule dedicat a la Santíssima Trinitat data del 1501 i és d’Antoni Marquès, d’estil gòtic tardà. Va ser un encàrrec del canonge Bernat Massadella per a després de la seva mort. Va deixar dit amb tot detall com havia de ser, quins personatges hi havien d’estar representats, la classe de pintura, etc… Es poden veure escenes bíbliques i els tres sants: Sant Fructuós, Santa Agnès i Sant Maurici.
CRIPTA
La cripta es troba sota l’altar major i fou construïda entre 1576 i 1578. Aquí es troba un magnífic altar-tabernacle de marbre, d’estil barroc, que durant la Guerra Civil va ser destruït, però en Josep Pérez, el sagristà va guardar tots els nombrosos fragments dins d’unes sepultures. Passats uns anys un grup encapçalat per ell mateix van iniciar la tasca de reconstrucció. Van ser a més de Josep Pérez, l’anima mater del projecte, Jaume Espinalt, que es va encarregar de treure i classificar tots els fragments; Ramon Majà, l’escultor; Pere Roca, el daurador i Eduard Bohigas, responsable tècnic del projecte. Gràcies al fet que el templet estava fet amb marbre es va poder recuperar. Actualment es pot veure totalment restaurat, la cripta ampliada i amb un gran nombre d’escultures d’alabastre. Aquí es guarden les relíquies dels “Cossos Sants”: Sants Fructuós, Santa Agnès i Sant Maurici, encara que bona part de les relíquies de Sant Fructuós resten al Monestir de Sant Fructuós a la Ligúria italiana (article d’aquest mateix Cartulari, pag.14-17). El 30 d’agost de 1372 es va fer una processó de Sant Fruitós fins a Manresa per portar els “Cossos Sants”. Sant Maurici fou capità dels tebans i es va convertir al cristianisme. Santa Agnès no va voler casar-se amb un patrici i va ser torturada. Sant Fructuós va ser el primer bisbe de Tarragona i va ser torturat junt amb dos dels seus deixebles, Auguri i Eulogi, des d’aleshores en aquestes dates se celebra la Festa Major de la ciutat en honor als seus patrons.
MUSEU HISTÒRIC DE LA SEU
Per accedir al Museu s’ha de pujar una estreta escala de cargol. Aquí es poden veure moltes obres del patrimoni artístic. Entre les més representatives es troba l’anomenat “frontal florentí”, teixit i brodat a Florència, obra de l’artista Geri de Lapo, que va comprar un comerciant manresà i que va cedir a la Seu, el 1357. És una peça única per la seva qualitat i antiguitat, ja que data del 1350. També es pot veure el Sant Crist de Manresa de fusta del segle XII, i com a cosa curiosa, uns grans caps de gegants que representen els gegants bíblics, Goliat i Holofernes.
MUSEU LAPIDARI
Per últim vam visitar el subsòl que es troba als fonaments del claustre i que en l’actualitat és el Museu Lapidari, però que anteriorment es va fer servir com a estable, magatzem o celler. Antigament fou la necròpolis de la ciutat, on es van trobar diversos esquelets de l’època. En uns plafons informatius s’expliquen la història de la ciutat, l’arquitectura i les diferents restauracions. Es troba també una làpida sepulcral del comte d’Egkh, que va estar de comandant en cap de la guarnició austriacista que defensà la ciutat durant el setge de Cardona per part de les tropes borbòniques i que va morir a Manresa el 1712. Durant la Guerra Civil va ser arraconada. Posteriorment se li va fer un reconeixement i des del 2014 resta exposada al Museu Lapidari de la Seu.
GAUDÍ I LA SEU
A primers del segle XX la façana principal de la Seu no es considerava gaire adient per a la majestuositat del temple i es va projectar de fer-li un acabament més digne. En la comissió d’arquitectes hi era Antoni Gaudí. Encara que no va poder fer tot el que tenia projectat en ment per falta de pressupost, va canviar els plànols inicials del projecte d’Alexandre Soler i March i substituí l’antiga porxada per un pòrtic amb tres arcades, un nou baptisteri i va coronar el campanar amb una agulla piramidal d’estil neoclàssic que va canviar totalment l’aspecte de la basílica. Les obres es van completar entre el 1915-1934 i es va fer càrrec de les despeses del projecte el mecenes i industrial manresà Prudenci Comelles. Una anècdota és que Gaudi va presentar els seus honoraris i una bona part d’aquests els va destinar a la Sagrada Família i la resta de participants en el projecte de la Seu van haver de fer el mateix. Per tant, es pot dir que les obres de la Seu van ajudar a tirar endavant la construcció de la Sagrada Família. Per la influència de les idees de Gaudí a l’hora de canviar l’antiga façana principal, es pot ben bé dir que el genial arquitecte va ser l’inspirador de la nova façana de la Seu.
La basílica va patir diverses devastacions, entre elles, durant la Guerra de Successió el 1714 i durant la Guerra Civil. El 1936 l’agulla del campanar que havia projectat Gaudí en forma piramidal va ser enderrocada. El 1937 va servir d’allotjament als refugiats que fugien de les tropes franquistes. L’any 1931 va ser declarada monument històricoartístic.