Per Salvador Domènech, escriptor

Cocapital

Que l’Ajuntament de Barcelona hagi aprovat una proposta del jacobí i botifler Manuel Valls diu molt dels qui l’han acceptat i dels qui s’han abstingut. Els dirigents de Barcelona en Comú ja han expressat, doncs, què votarien en un altre referèndum d’autodeterminació: un estat autonòmic disfressat de federal amb l’Iceta de President del Senat, que el tindríem a casa nostra; i és clar, tot el cos funcionarial al darrer amb política centrípeta de Ñ. Potser l’alcaldessa Colau llavors, en lloc de tenir més d’una cinquantena de càrrecs de confiança (de samarretes antisistema?) en tindria el doble; molt social en repartir els diners! A més, Madrid estaria tan contenta de tenir platja que construirien una delegació municipal a la Barceloneta; cap problema pels terrenys, ells són els que manen en això de la demarcació de costes.

M’ha sobtat la decisió dels regidors que es van abstenir. La prioritat no és la independència? És un tema de cessions mútues? I els principis ètics nacionals, els deixem per més endavant? Per les eleccions vinents, procurant fer bescanvi de cromos?

Tinc la impressió que, després de fer bona feina al Congrés, en Tardà i en Rufián pateixen una variant castissa de la Síndrome d’Estocolm. En aquest cas cursa en desenvolupar una mena de complicitat vers els nacionalistes espanyols del PSOE, que des del capitalista González i el grotesc i xaró Alfonsito han fet el possible per ensorrar els nostres drets i llibertats com a poble, no només els estatuts, vetllant perquè encara gràcies tinguem trens de RENFE amb catenàries de fa més d’un segle. Vomitiu tot plegat. Quina desgràcia no saber-nos entendre! Tu ja m’entens…