Per Lluïsa Goberna
FENT CAMÍ PER LA CATALUNYA NORD,
Llívia, Puigcerdà, Vilafranca de Conflent, Gósol i Saldes
La vila de Llívia es troba als Pirineus, a la comarca de la Cerdanya, i està situada al peu del Turó del Castell.
MUSEU MUNICIPAL DE LLÍVIA
El museu engloba la història i les troballes arqueològiques de la comarca i de la vila de Llívia. Es pot veure també part de l’antiga farmàcia medieval. La farmàcia Esteva de Llívia, una de les més antigues d’Europa, que actualment es troba dins del Museu, era un espai científic i de treball. En la farmàcia el món natural de les valls properes, riques en flora i vegetació amb propietats medicinals, era molt important, ja que era la base dels medicaments.
Documentada des del 1594 va ser al segle XVII quan la família Esteva se’n va fer càrrec durant set generacions, passant de pares a fills fins que el 1926 es va tancar definitivament. Durant la visita es poden veure els diversos utensilis i material farmacèutic que usaven per fabricar els diferents productes, com el cordialer barroc, caixes policromades del segle XVIII, pots per guardar els ingredients i medecines, instruments de laboratori, receptaris, etc…així com també una important biblioteca farmacèutica. La rebotiga era l’espai on l’apotecari elaborava els productes farmacològics i on es preparava el tractament personalitzat per a cada malalt segons la seva afecció. També era l’espai de consulta de la biblioteca.
Dins del museu es troba una reproducció del “Llibre Ferrat”, nom amb què es coneix el llibre de privilegis i ordinacions de la vila de Llívia.
El nom de “Ferrat” li ve pels claus que ornen les cobertes de fusta. La seva escriptura començà a la segona meitat del segle XVI en la qual van participar diverses mans i fou finalitzat a principis del segle XVII. Recull els privilegis municipals atorgats a Llívia pels reis de Catalunya i Aragó, des de Joan I fins a Carles V. És un volum manuscrit en pergamí, amb cobertes de fusta folrades de cuir marró i cinc claus en ambdues cobertes. En un dels folis hi ha l’escut de la vila. L’original es conserva a l’Arxiu Municipal de Llívia.
Segons la llegenda popular, se li atribueix al mític heroi grec Hèrcules la fundació de Llívia. Per aquest motiu Hèrcules presideix l’escut de la Vila. L’escut actual, molt similar a l’original, és una versió simplificada de la que apareix al Llibre Ferrat.
HISTÒRIA
Els romans van arribar a la Cerdanya, si més no, per controlar de manera estratègica el territori, ja que la Vall de la Cerdanya és única per la seva extensió i orientació. La vida romana es desenvolupa en el pla. La primera documentació data del 672, quan es fa la fortificació d’un “castrum” (campament romà) a Iulia Lybica, l’actual Llívia, i les restes arqueològiques trobades han reafirmat aquests documents. Actualment està en procés d’excavació constant i es van actualitzant les dades segons van sortint a la llum nous descobriments.
La fundació o l’elecció de l’indret no és casual. Iulia Lybica es trobava en un turó molt estratègic, a més de ser un bon punt d’observació. També molt a prop de Llívia es trobaven les fonts termals, (aquae calidae) a les quals els romans tenien molta afició. En aquesta època romana Llívia esdevingué la capital de la Cerdanya durant molts segles i rivalitzà en importància amb La Seu d’Urgell. I com a curiositat gastronòmica, la producció del porc era ja summament important en el temps dels romans, ja que s’ha trobat força documentació en què es parla sobre l’elaboració d’embotits i pernils. Segons els romans els millors pernils del món eren els de la Cerdanya.
Es creu que anteriorment, molt probablement, hi havia un poblat ibèric, però no se sap del cert. Els romans escriuen (diferents autors) i parlen sobre un antic poblat anterior a ells, els Kerretani o Ceretans, que estaven molt ben assentats als Pirineus, encara que no se sap amb certesa la procedència de la seva ètnia.
En l’actualitat es poden veure les restes del fòrum romà ubicat al costat de l’església; un espai porticat a la part nord on només queden les habitacions i s’està excavant perquè surtin a la llum les ruïnes del temple. S’han trobat diversos trossos d’escultures d’aquest antic fòrum.
La influència visigoda a la Cerdanya no fou pas massa forta, excepte en la constitució d’una aristocràcia guerrera d’origen got. Al final del període visigot el poder de la monarquia està molt debilitat. El 672 en alguns indrets no accepten la coronació del rei visigot Vamba (672-680. El rei sufoca l’aixecament i envia exèrcits a través de l’Strata Ceretana des d’Ilerda (Lleida) fins a Iulia Lybica, on s’han fortificat el bisbe d’Urgell Jacint i el got Arangiscle, que finalment són derrotats.
Després de la invasió de la península ibèrica per part dels àrabs l’any 720, els omeies emprenen la invasió de la terra dels francs. L’últim rei got Ardó (713-720) va morir en el setge de Narbona, i tots els nobles van ser executats o deportats captius a al-Àndalus.
El duc de Tolosa Eudes d’Aquitània, fill del basc Llop, el 721 venç els àrabs a la batalla de Tolosa amb tropes bascones, i s’alia amb el valí de Narbona Utman Munusa, berber rebel·lat contra els omeies de Còrdova. Aquesta aliança constituí a casar-lo amb la seva filla el 725, per així evitar enfrontaments. Munusa es convertí al cristianisme, fa fortificar el castrum Libyae cap al 731 i fa cremar a la foguera a Nambad, bisbe d’Urgell, aliat dels àrabs.
Munusa fou derrotat i mort a Llívia pel valí cordovès Abd-el-Rahman ibn ‘Abd-Allah al Gafiqi, que prosseguí la seva ofensiva fins que fou derrotat per Carles Martell l’any 732.
La Septimània i el Rosselló foren alliberats dels musulmans cap al 759, i la Cerdanya el 778. La dominació musulmana just arribà a cinquanta anys.
Sota el domini dels reis francs, Llívia es constitueix com a capital del Comtat de Cerdanya. Es va fer nomenament de comtes, entre ells, Sunifred d’Urgell-Cerdanya (839) i el seu fill Guifré I el Pelós (870). Amb el temps la capitalitat administrativa es decantà cap a l’Urgell, mentre que Llívia quedà com a capital militar.
Després de Guifré, el comtat de Cerdanya esdevé hereditari, i queda deslligat del d’Urgell. Llívia amb el seu castell quedà com a capital d’un gran territori, veritable contrapoder del gran comtat de Barcelona.
A principis del segle xi es produeixen diverses revoltes nobiliàries. El poder de la nissaga comtal de Cerdanya queda molt debilitat i per tant comença el declivi de Llívia. Alfons el Cast funda la vila fortificada de Puigcerdà entre els anys 1177 i 1178, i Llívia perd definitivament la capitalitat militar que ha tingut des de llavors, encarà que això no impedia que Llívia, atrinxerada dalt del puig que dominava la plana, i l’antiga via romana continués essent un baluard fonamental des del punt de vista estratègic.
L’últim comte Nunó Sanç el 1225 funda Bellver de Cerdanya com a segona capital administrativa. En morir el 1242 sense descendència, el comtat de Cerdanya-Rosselló passa al domini del rei Jaume I, que reconstrueix el castell per reforçar les defenses. El rei Jaume I va donar molts privilegis a Llívia i concedí a la població de poder baixar i habitar al pla, al peu del puig, amb la condició de tenir cura i mantenir en bones condicions les cases que hi havia al cim per fer-les servir de refugi en cas d’enfrontament bèl·lic. Al museu es troba una reproducció del pergamí en què es veu reflectit aquest fet. En morir Jaume I deixa la Cerdanya a Jaume II de Mallorca (1276 – 1311), qui converteix Perpinyà en la segona capital del Regne de Mallorques.
Durant els segles XIV i XV el Castell serà escenari de diversos enfrontaments i un puntal per a la defensa dels comtats i del mateix Principat,
El 1462 s’inicia la denominada Guerra Civil Catalana) en què el rei Joan II, germà d’Alfons el Magnànim, s’enfronta a les institucions catalanes, Diputació del General de Catalunya (actual Generalitat) i al Consell de Cent, representants de la noblesa, l’església i la burgesia, per tal de tenir el control polític del territori. Paral·lelament es va iniciar la revolta dels pagesos remences contra la noblesa i la Diputació per protestar contra els mals usos, costum feudal de servitud que deixava els pagesos totalment desprotegits de qualsevol dret. Per tant, els remences es van aliar amb el rei, esperant que els tragués els mals usos, cosa que finalment no va fer, fins que Ferran II d’Aragó el 1486, abolí aquests mal usos.
Aquesta lluita ja venia de fa temps quan les institucions catalanes, i els comtes, molt agreujats, estaven enfrontats amb el llavors rei Alfons el Magnànim, a qui demanaven que tingués la dignitat de venir a Catalunya, fet al qual des de feia moltíssims anys s’hi negava, engrescat com estava amb afers internacionals i vivint tot el temps a Nàpols.
El rei Joan II busca l’ajuda del rei de França, Lluís XI, demanant-li homes i armament, i en garantia del pagament, empenyorà la Cerdanya i Rosselló, cosa que no agrada gens als comtats. Hi va haver una resistència molt important per enderrocar els francesos, però el 1479 Llívia fou ocupada i el castell finalment fou arrasat, després de catorze mesos de setge. Fins que el 1493 Ferran II el Catòlic i Carles VIII de França pacten en el Tractat de Barcelona el retorn dels comtats a la corona catalanoaragonesa.
Amb la destrucció del castell, Llívia es converteix en una vila, títol que li va atorgà Carles I el 1528 i que va ser decisori en la seva historia, ja que va ser el que varen argumentar els lliviencs un segle més tard, amb el Tractat dels Pirineus a la mà per oposar-se a formar part de França.
Entre el 1620 i 1630 Catalunya es troba ingovernable i va ser un moment àlgid del bandolerisme, la gent no tenia feina i passava gana i es convertí en un territori anàrquic. El comte-duc Olivares ordena que els terços castellans que van entrar a Catalunya per combatre als francesos s’allotgessin a les masies de la població de Catalunya, on estaven molt mal vistos degut al saqueig i a les violacions dels drets que exercien sobre els ciutadans. El 1640 començà la sublevació protagonitzada per pagesos i segadors pels abusos comesos per l’exèrcit reial. La denominada Guerra dels Segadors va començar el 7 de juny de 1640 conegut com el Corpus de Sang, quan els pagesos-segadors es van enfrontar al duc d’Olivares i durant el motí van matar el virrei comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt. Aquest luctuós fet va marcar el principi del conflicte que va durar fins el 1652. El conflicte es va saldar amb el Tractat dels Pirineus.
La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648, conflicte europeu entre França i la monarquia hispànica) es va acabar quan es va signar el 1659 el Tractat dels Pirineus. Amb aquest tractat, el regne de França va aconseguir annexionar al seu territori el nord de Catalunya: el Rosselló i part de la Cerdanya; un total de 33 poblacions. En aquesta partició hi entrava Llívia, però en al·legar Miquel de Salbà i de Vallgornera, comissionat espanyol, que el tractat parlava de “pobles” i que Llívia era una “vila”, no un poble i, per tant, no podia formar part de la zona segregada, es va quedar vinculada al Principat. O sigui, un enclavament espanyol dins de territori francès, amb la condició que mai es fortificaria. La segregació d’aquestes comarques de Catalunya va suposar un fort revés econòmic i alhora històric.
CASTELL DE LLÍVIA
La pujada a les restes de la muralla i al castell té una durada aproximada de uns 20 minuts. Durant el camí i a mida que es va pujant es gaudeix d’una magnífica panoràmica de la vila.
Hi ha pocs vestigis de l’antic castell de Llívia, destruït pel rei francès a la fi del segle XV. La part de muralla que resta és l’original dels segles XIII-XIV-XV. Dalt del turó del Castell, o puig de Llívia, sobre la vila, s’hi han realitzat diverses excavacions. Actualment s’està excavant la part de muralla que està sota terra. Es pot veure un mur que separà la part militar i la civil per fer difícil l’entrada i ajudar la resistència. Una bona estratègia militar molt ben pensada. També es poden veure les restes de les torres, la cisterna i restes d’habitacions. Es guarden en una antiga cisterna restes de capitells i diversos projectils esfèrics de pedra. Des de la muralla, segons ens van explicar, per defensar-se, tiraven oli de balena i sabó per tal de fer relliscar l’enemic. Antigament no hi havia cap arbre a l’entorn i per tant amagar-se era prou difícil. El perímetre de la muralla era d’aproximadament un km.
Després de baixar del Puig del Castell, vam visitar l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia, que s’acabà de construir el 1617. Té dues torres rodones de defensa a banda i banda de la façana, que li donen l’aspecte d’església fortificada. L’entrada principal, d’estil renaixentista, té una magnífica portalada de fusta treballada, amb detalls de ferro forjat.
A l’interior, al passadís central, es troben diverses lloses sepulcrals d’antigues famílies. Es pot veure també una antiga pica baptismal; un monòlit de granit de forma circular i una magnífica talla policromada d’un Crist, de transició del romànic al gòtic.
Davant de l’església es troba la Torre Bernat de So, de planta circular i tres nivells. La primera referència és del 1366, quan el seu propietari Bernat de So, vescomte d’Évol, la va vendre a Ponç Descatllar, castlà del Catllar i castellà de Llívia. Reconstruïda entre el 1584-85, per fer valer els antics drets que tenia abans de ser destruït el castell el 1479, aquesta torre junt amb l’església es va convertir en la nova fortificació i defensa de la vila. La torre durant els temps ha tingut diverses funcions: presó reial al 1834; Casa Consistorial; la de museu, quan tot l’utillatge de l’antiga farmàcia es va traslladar a la torre; i seu del Patronat del Museu. Actualment s’hi fan exposicions.
Deixem Llívia amb un molt bon record de tot el que hem vist i per les magnífiques explicacions que ens va donar l’historiador Jordi Palomino, que va ser el nostre guia durant tota la visita a la vila.
TREN GROC
El segon dia des de l’Hotel del Prado de Puigcerdà, un encantador hotel familiar, on vam estar allotjats tots els dies, ens vam dirigir cap a La Tour de Querol per fer un recorregut en el Tren Groc que ens portaria fins a Vilafranca de Conflent. Aquesta excursió en tren era un dels punts més lúdics i atractius de la sortida.
Aquest emblemàtic tren, considerat el símbol de la Catalunya Nord, circula per l’altiplà cerdà des de fa més de100 anys i durant el seu trajecte es gaudeix d’unes panoràmiques espectaculars. Pel seu color és anomenat també “El Canari”.
En principi fou construït per unir els altiplans de la Cerdanya amb la resta de municipis i acabar així amb el seu aïllament. Va ser construït a principis del segle XX. Els treballs van començar el 1907 i es van acabar el 1927. Per construir les vies van ser necessàries diverses obres d’enginyeria; dinou túnels i dos ponts-viaductes de gran envergadura; el Sejourne i el Gisclard (65 m. d’alçada).
El tren enllaça vint-i-dues estacions i va a una velocitat màxima de 55 Km per hora. L’estació més alta està a 1596 m. d’alçada. El total del seu recorregut és de 63 Km., passant per llocs d’interès cultural i alhora extraordinaris paisatges muntanyosos del cim dels Pirineus Orientals, amb un desnivell de més de mil metres.
Actualment té un ús turístic i transporta unes 400.000 persones l’any. A l’estiu té un encant especial ja que porta alguns vagons descoberts, estil jardinera, que fan encara més agradable el trajecte.
L’estona de més de tres hores que va durar el recorregut, va ser una experiència força simpàtica i divertida i anar en vagó descobert encara més. Vam gaudir molt del bucòlic paisatge de les valls i més endavant dels cims muntanyosos, que anàvem descobrint a mida que el tren anava circulant.
Arribats a l’estació de Vilafranca de Conflent ens esperaven uns 4X4 per tal de pujar i visitar el Fort Libèria al cim de la muntanya.
FORT LIBÈRIA
Es tracta d’una imponent fortificació militar que es troba al cim de la muntanya Bell-lloc i que fa de sentinella de la ciutat de Vilafranca de Conflent. Va ser construït segons els planells de l’arquitecte Vauban el 1681 sota l’hegemonia francesa del Rosselló, després del Tractat dels Pirineus i posteriorment reforçat per Napoleó III entre 1850-1856.
Per una passarel·la i un pont llevadís protegit per una torre rodona de defensa s’entra al fort, que consta de tres nivells per diferents camins de ronda i galeries cobertes. Es comunica amb Vilafranca per una llarguíssima escala subterrània de 734 esglaons.
L’idea de Vauban era fer un subterrani que unís el fort amb la ciutat de Vilafranca. Però per la manca de fons econòmics va quedar abandonat el projecte. Va ser dos-cents anys més tard que aquest subterrani es va poder construir per ordre de Napoleó III. Aquest subterrani, actualment, encara es considera el més llarg d’Europa.
En l’antiga caserna es poden veure diverses representacions de com vivien els soldats, que segons sembla ser hi havia uns 400. La part principal de la fortalesa es separa de la resta per un fossat amb una galeria de contraescarpes des d’on es podien emboscar els soldats. Es troben també tres pous que servien per donar reserva d’aigua a la guarnició.
També es troba la presó de les dones. En aquella època, quan les dones volien saber més del que estava oficialment permès se les difamava i empresonava acusant-les de bruixeria o d’emmetzinadores. A la presó hi ha la representació d’una dona que va estar 40 anys sense sortir.
El fort està classificat com a Monument històric i declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part de les fortificacions de Vauban. La propietària del fort actualment és una societat privada.
Abans de de fer la visita guiada per tot el recinte vam poder dinar a la terrassa del fort, amb un menú de brasa a la catalana. Un lloc molt agradable on descansar abans d’emprendre la descoberta pels diversos espais del fort.
Tal com hem dit, la pujada la vam fer en 4X4 però la baixada els més valents van voler fer-la per la llarga i interminable escala subterrània de 734 esglaons que arriba fins a la mateixa Vilafranca. Es pot dir que és un molt bon exercici, però a quasi tots, quan vam arribar al final, se’ns doblegaven les cames.
VILAFRANCA DE CONFLENT
Considerada un dels pobles més bonics de França, Vilafranca de Conflent és una ciutat encisadora, plena de vida, amb racons i carrerons de pedra plens d’encant junt amb cases nobles i les botigues d’artistes i artesans que es troben per tot arreu.
Un dels seus punts d’interès és que fou una ciutat medieval fortificada i avui en dia encara es poden veure i visitar les seves muralles, que han preservat la seva història i la seva rellevància per ser un punt estratègic defensiu. Construïdes per Guillem Ramon, comte de Cerdanya, el segle XI, que inicià la seva activitat repobladora fundant Vilafranca el 1090 i reforçades més tard per les fortificacions de Vauban el segle XVII, Vilafranca de Conflent és un dels cinquanta llocs més visitats de França degut al seu ric patrimoni històrico-cultural i declarat patrimoni mundial de la UNESCO.
El nom de la vila és un topònim romànic medieval: fou vila franca a causa dels beneficis i privilegis concedits pel rei als seus habitants en la seva fundació. Al començament fou vila comtal, però aviat passà a ser vila reial, amb la qual cosa foren ampliats els drets i privilegis dels seus ciutadans.
La Carta de poblament de la Villa Francha, que fou coneguda com a Vilafranca de Conflent el 1325, és la més antiga conservada dels comtats de la Catalunya Nord. Se’n troba una còpia en el Liber feodurom Ceritaniae, dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A la vila es conserva el Llibre dels quatre claus, datat vers el 1325, que és un cartulari que conté els privilegis de la vila.
L’església parroquial de la vila, Sant Jaume, és del segle XII amb portalada romànica de marbre rosa. Els capitells són idèntics als del claustre de Sant Miquel de Cuixà. Les parets de les capelles formen part de la mateixa muralla i el terra és també de marbre. Durant la revolució francesa va ser cremada i posteriorment restaurada. Al seu interior es troba un Crist jacent de transició del romànic al gòtic, d’inicis del segle XIV, en fusta policromada i una pila baptismal romànica per immersió completa. A sota de l’església es troba la cripta.
La vila a l’edat mitjana va adquirir, a part de poder polític, una gran importància econòmica comercial i industrial. S’hi van instal·lar nombrosos menestrals, assaonadors, ferrers, fusters, ollers, sabaters, tintorers, cardaires, teixidors, etc. Els teixits de llana a Vilafranca foren molt importants i van adquirir un gran renom, cosa que va propiciar la seva exportació a països molt llunyans. A l’únic carrer cobert de la vila, a l’edat mitjana, “la rue dels Tisserans”, és on es trobaven els artesans teixidors.
Durant la Guerra dels Segadors del 1654 Vilafranca de Conflent fou assetjada durant dies i finalment saquejada pels francesos. Quan va acabar la guerra el 1659 després de la signatura del Tractat dels Pirineus Vilafranca va passar a formar part del regne de França. Degut a aquest fet s’arrenca de la porta oriental de la vila l’escut català, que la definia com a vila reial. Després del 1659, en l’escut vilafranquí s’inclouen tres flors de lis, símbol de la monarquia francesa.
És del 1669 fins al 1687 quan el brillant i genial enginyer militar de Lluís XIV, Sébastien Le Prestre de Vauban fortificà la ciutat amb sistemes defensius que avui en dia encara es conserven i que sense cap dubte són uns del punts turístico-històrics més importants de la ciutat.
La Fanny, la nostra guia, ens va portar per tota la vila per fer-nos un visita guiada molt completa. Entre d’altres llocs, com l’església, l’Ajuntament, etc… vam visitar el bastió del Rei, la torre de l’edat mitjana que va ser polvorí després. I el més interessant, la muralla, amb dos camins de ronda coberts superposats, una obra d’enginyeria única construïda per Vauban. Aquests camins de ronda estaven rodejats per un fossar i es podia veure tot el poble pels dos costats, amb un sistema de defensa totalment enginyós, ple de passadissos, garites o sales de guàrdia. Vilafranca sempre ha estat un punt estratègic militar tal com es pot veure a l’emblema de la ciutat: RES NO POT DESTRUIR VILAFRANCA
Al carrer de Sant Joan, el principal de la vila, es troba la primera torre de defensa fortificada de la població, la torre Solanell del segle XIV, de 20 metres d’alçada. L’entrada es feia per una finestra a la qual es pujava per una escala de fusta, que es treia o posava segons convenia. Adossada a la torre es troba una casa noble que amb els anys ha tingut diferents funcions, entre les quals la del Vell Hospital i actualment de sales d’exposició.
Algunes famílies de la vila no estaven d’acord amb què Vilafranca fos francesa i van iniciar el 1674 una conspiració, coneguda com Conspiració de Vilafranca, per retornar-la a Catalunya, però no van tenir l’èxit esperat. Alguns dels rebels van fugir cap a Catalunya, però molts d’ells van ser torturats, executats, esquarterats i exposats dins de gàbies a les muralles de la ciutat.
El 1793 les tropes espanyoles van voler conquerir la ciutat ja que les defenses estaven bastant malmeses. Ho van aconseguir, però per poc temps, ja que l’exèrcit francès la va tornar a recuperar i es van restaurar i construir noves defenses. La vila mantingué la guarnició militar fins a l’any 1918.
A la vila s’hi accedeix per dues antigues portes: la Porta d’Espanya i la Porta de França.
I no podem oblidar les llegendes del temps de la màgia i la bruixeria tan presents a la vila, quan les bruixes vivien a les coves properes i venien a la ciutat per portar prosperitat als vilatans. Per tant, eren bruixetes bones. I avui en dia estan molt presents per tot arreu i formen part de la cultura popular de la vila.
Vam sortir d’aquesta encantadora vila amb les ganes de haver-nos quedat més estona per gaudir, encara més, de tot el seu bonic i pintoresc entorn, però els “tempus” obliguen i ens vam dirigir a peu, ja que estaven molt a prop, a uns 300 metres, a visitar “Les Grottes des Canalettes”.
LES COVES DE LES CANALETTES
Aquestes espectaculars grutes els dipòsits calcaris de les quals daten de uns 400 milions d’anys, van ser descobertes el 1951 i obertes al públic el 1984, després d’un treball colossal per tal de fer-les accessibles i segures per al públic i alhora conservar la seva naturalitat. El seu impulsor i codescobridor va ser en Edmon Delonca, que va ser el propietari del jaciment des de 1981 fins al 2013, quan va morir prematurament.
“No modifiqueu ni desnaturalitzeu un gran paratge natural i ofereixi la màxima seguretat i comoditat al públic” així va ser el desig del seu impulsor i dissenyador.
S’accedeix per diverses passarel·les i escales amb panells informatius de com s’han format les sales i cúpules, així com el nom de cada una.
Entre elles, la Sala Blanca, imponent per la seva bellesa amb diferents tonalitats de blancs degut a la roca calcària pura. La Sala del Balcó, on el seu sostre de marbre es va plegar mentre es formaven els Pirineus. O el llac dels Atolls, espectacular amb el llac de color verd per efecte de la llum, amb l’aparença de mirall. Es troben estalactites i estalagmites amb noms com Montserrat o la Sagrada Família. El temple d’Angkor, que recorda un temple khmer al bosc de Cambodja. I en aquest últim tram de la visita es pot gaudir d’un espectacle de so i llum que fa que la visita esdevingui una experiència genial.
I després d’aquesta visita vam agafar l’autocar fins a Puigcerdà per sopar i dormir a l’hotel.
El tercer i últim dia, després de fer el Check-out, ens vam encaminar cap a Castellar de n’Hug, tot fent la tornada a casa, per gaudir de les espectaculars FONTS DEL LLOBREGAT.
En aquest idíl·lic entorn de natura en estat pur es pot gaudir de la remor i la força de l’aigua que neix d’entre les roques. Aquí es troba el naixement del riu Llobregat que travessa Catalunya de nord a sud passant per les comarques del Berguedà, el Bages i el Baix Llobregat i desemboca finalment al Mediterrani formant el delta del Llobregat. Neix a uns 1300 m. d’alçada.
El camí és fa en uns 20 min. per un bonic sender empedrat i ple d’escales que ens porta fins al lloc on l’aigua brolla amb tota la força de la natura des de dins mateix de la muntanya, on forma una espectacular cascada. L’aigua que brolla de la roca calcària ve de les aigües de pluja i de la neu que durant l’hivern s’han anat acumulant dalt dels cims i que baixa amb tota la seva força durant el desglaç formant aquest magnífic espectacle.
I seguint el nostre camí de tornada i abans d’arribar a Saldes, vam fer una parada obligada per poder admirar el PEDRAFORCA en tota la seva grandiositat, que per la seva forma peculiar és única. Està formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l’Enforcadura). La carena més alta té una alçada 2.506,4 metres.
La seva forma té a veure amb una formació geològica natural. Aquesta forma tan característica és perquè els pollegons corresponen a dues barres verticalitzades de calcàries del Cretaci inferior, amb un nivell intercalat de margues. L’erosió diferencial de les margues, més toves, respecte de les calcàries, més dures, ha modelat aquest relleu tan peculiar. Però també hi ha vàries llegendes sobre la seva forma, una d’elles del dimoni i el Pedraforca. En síntesi diu que en una lluita del dimoni amb els àngels la muntanya va quedar partida en dues dibuixant la forca del diable. Una altra ens parla de baralles entre dos bàndols de bruixes que feien un aquelarre al cim de la muntanya i que l’espasa d’un àngel les va separar dividint-les en dos. Per aquestes llegendes ancestrals el Pedraforca està considerada una muntanya màgica.
Junt amb Montserrat i el Canigó, es pot afirmar que el Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques, i tot un símbol per a Catalunya.
GÓSOL, un paradís per descobrir a l’ombra del Pedraforca
Un cop arribats al poble de Gósol ens vam dirigir al Museu Picasso per fer una visita guiada. Abans de fer el recorregut pel museu ens van passar un audiovisual sobre la història i cultura de Gósol i principalment sobre l’estança de Picasso i la seva companya Fernande Olivier a la població.
Es poden veure reproduccions de l’obra del pintor que va crear a Gósol, més de tres-centes, i que se les va emportar a França. Va ser una etapa poc coneguda, però molt important i que va influenciar en gran manera l’obra artística posterior del pintor.
Quan va venir Picasso a Gósol encara no era famós, tenia 24 anys, era l’any 1906. Havia conegut a Gertrude Stein, la seva primera mecenes, a la qual va intentar fer un retrat, però no se’n va sortir i va marxar amb la seva parella, a causa del seu estancament artístic, cap a Gósol, influenciat per uns amics que li havien recomanat aquesta població.
Gósol és un punt important d’inflexió en la seva vida artística, un gran canvi de colors i d’estils. La seva etapa blava i rosa les va deixant endarrere i començà l’etapa dels ocres. Ell descobreix les tonalitats ocres del paisatge i el terra, troba l’argila i comença a experimentar i treballar amb aquest color, que es pot veure en tots els seus quadres de l’estança en aquest indret, que el va enamorar.
En el quadre “l’Haren”, una escena de prostíbul, on al fons es veu la palanganera i es veu representada en les quatre dones la seva parella, la Fernande, i ell mateix rapat, ja es pot endevinar el que seria un dels seus quadres més famosos, “Les senyoretes d’Avinyò”, que va pintar mesos després, ja lluny del poble, però ja amb estil cubista. A partir d’aquí no va voler representar més el realisme. La seva estança a Gósol va ser un procés d’investigació profund i no va signar cap de les seves obres. Es pot denominar com el laboratori picassià de Gósol, que determinaria tot el seu procés posterior. El quadre original de “l’Haren” actualment es troba en el Museu d’Art de Cleveland, Ohio, EUA.
Es va inspirar en l’art ibèric i el romànic per fer els seus quadres, sobretot els rostres. Amb trets del romànic ja que recorda a la Verge de l’església de Gósol, pinta una dona del poble a qui ell deia Hermínia i que, segons es diu, van fer bona amistat. El quadre es diu “La Dona dels pans”, i s’ha convertit en icona del poble. Inspirat també en la Verge de l’església va fer una talla de fusta denominada “Boix de Gósol”, que actualment es troba al Museu Picasso de París. Actualment es troba una escultura a la plaça major del poble, que reprodueix la “Dona dels pans”, obra de Josep Ricard Garriga i que evoca l’estada del pintor a Gósol.
En el quadre “Cases de Gósol” en què es veu el poble a través de la finestra de la fonda en què estaven allotjats, ja es veu un paisatge bastant desdibuixat que comença a fer la transició cap al cubisme. Un quadre també molt peculiar és el retrat que va fer a Josep Fontdevila, l’amo de l’únic hostal del poble, Cal Tampanada, i que a pesar del seu caràcter arisc va fer bona amistat amb el pintor. La peculiaritat és que el retrat té trets semblants al mateix pintor quan era gran.
Per totes les cartes trobades que va enviar i que signava com en Pau de Gósol es pot deduir que la temporada que va passar en aquest indret Picasso es va integrar totalment amb el seu paisatge i les seves gents.
Aquesta visita va ser força interessant, ja que vam descobrir fets de la vida de Picasso en aquesta població que no ens eren gaire coneguts, i que van representar un gir important en la seva creació artística; un abans i un després.
Impregnats encara de l’art del pintor ens vam dirigir a l’Hostal Cal Franciscó, al mateix Gósol, ubicat en una cruïlla de camins que porta a diferents rutes com el Camí dels Bons Homes o la pujada al Massís del Pedraforca. En un saló molt acollidor vam fer un bon àpat amb productes de proximitat i de cultiu local acompanyat d’un bon servei.
I ja arribava l’hora d’anar tornant cap a Barcelona, però encara vam fer una parada per poder veure el Castell de Saldes. Hi vam anar-hi només una part del grup, ja que era un pujada bastant irregular, sobretot al principi, encara que el conjunt de l’ascensió no fou gaire difícil, però no tothom s’hi va veure amb cor. La veritat és que va ser una sorpresa trobar-nos el Castell encara en tan bon estat, ja que són les restes, però reconstruïdes en diverses ocasions, amb uns paisatges i unes panoràmiques magnífiques, sobretot una vista del Pedraforca excepcional, com podreu veure en la contraportada d’aquest Cartulari.
EL CASTELL DE SALDES
El Castell està documentat en diverses citacions entre el 1068 i 1095 i fou patrimoni dels comtes de Cerdanya i posteriorment dels barons de Pinós. Entre el 1306 i 1316 el rei Jaume II ocupà el castell durant els enfrontaments amb Pere I Galceran de Pinós. Al segle XVII va pertànyer al Duc d’Alba.
Es pot veure encara una nau de dues plantes, amb coberta de volta de pedra. L’estructura del Castell està dividida en dues parts, el recinte Jussà, amb restes d’habitacions i de muralla, i el Sobirà, que conserva un cos fortificat i la capella romànica de Santa Maria, documentada a partir de 1288.
El 1965 el Servei de la Diputació de Barcelona va realitzar una restauració i l’any 2001 l’Ajuntament de Saldes va portar a terme una altra fase de restauració.
I aquí s’acaba aquesta crònica de la descoberta de tres dies per la Catalunya Nord, que vam fer els dies 4, 5 i 6 de juny de 2022 i de la qual, com sempre que fem aquestes sortides culturals, ens quedarà un molt bon record i ganes de tornar a fer-ne una altra.