Per Lluïsa Goberna
TORRE DE LES AIGÜES DEL BESÒS
Testimoni d’un passat industrial, actual mirador de la ciutat i un emblemàtic referent del Poblenou
La torre fou inaugurada el 21 de juny de 1882. Es va construir segons les necessitats del moment modernista amb maó ceràmic vist i la volta catalana. En aquella època l’aigua era un bé escàs i els habitants només disposaven d’uns 19 litres d’aigua per habitant i per dia. Es va voler fer un informe per veure si l’aigua era suficient per començar el projecte de recopilar aigua per a la ciutat aprofitant el cabal subterrani del riu Besòs i portar aigua potable a la ciutat, que estava en plena expansió. I aquí va començar el dipòsit de la Torre de les Aigües. El febrer de 1881 un grup d’inversors van constituir la “Compañia General Anónima de Aguas de Barcelona”, “Ladera Derecha del Besòs”. El Consell d’administració va ser format, entre d’altres: com a president el doctor Josep Canudas Salada, farmacèutic, responsable de les anàlisis químiques de l’aigua; per l’arquitecte Pere Falqués i Urpí, director facultatiu, que va fer el disseny de la torre i molts projectes per a Barcelona, fou arquitecte municipal i bomber; i per Francesc Xavier Camps Puigmartí, director gerent i un dels principals inversors. Es van fer emissions d’accions per valor de 250 pts.
Les anàlisis químiques de l’aigua realitzades van ser favorables; l’informe deia: «El agua analizada por sus cualidades o caracteres físicos de limpieza, ligereza, gusto y frescura pertenece a las potables naturales […] disuelve perfectamente el jabón y cuece bien las legumbres».
El projecte va durar només uns 10 anys a causa d’un informe en què es deia que l’aigua, que circulava les 24 hores del dia, no era de la qualitat que s’havia dit al principi, ja que s’havia salinitzat. Però es diu que va ser una conspiració d’altres empreses. El 12 de febrer de 1890 Xavier Camps, l’empresari i promotor del projecte, es creu, encara que no està provat, que es va suïcidar llançant-se de dalt de la Torre de les Aigües. El 13 de febrer es va fer el seu sepeli a l’església de Santa Anna.
El 1892 es va desmantellar la maquinària que circulava amb vapor. La bocana del Portal de l’Àngel amb la tapa de fundició amb l’anagrama de la companyia va restar fins al 2014. Actualment, aquesta tapa es pot veure al museu de la Torre.
La companyia va vendre finalment la Torre a la Societat General d’Aigües de Barcelona, que la van fer servir només per a usos industrials i posteriorment el 1922 la va adquirir l’empresa Macosa (Material i Construcciones Sociedad Anónima), hereva de la foneria de Can Girona, que tenia quasi 2.000 treballadors i que la va fer servir sobretot per al refredament del tren de laminació. Quan va arribar Macosa va fer una nova estructura amb nous elements perquè havia quedat tot desmantellat. Així que ho van deixar, l’any 1994, van cedir la torre a l’ajuntament i va acabar sent patrimoni de la ciutat. Amb el temps l’ajuntament la va voler rehabilitar i en l’actualitat, gràcies a un conveni entre l’Ajuntament i l’Arxiu Històric del Poblenou, la torre es pot visitar.
Durant la Guerra Civil a la Torre de les Aigües s’hi va instal·lar una bateria per a la defensa antiaèria
La història de la Torre de les Aigües del Besòs fa viure als visitants l’anhel de l’empresari que hi va veure la forma de proporcionar aigua a Barcelona. Posteriorment, frustrat en declarar-se l’aigua no apropiada per al consum humà, el del seu ressorgiment en l’àmbit de la Barcelona industrial i, finalment, la culminació de veure-la rehabilitada i oberta a tots els ciutadans.
La nostra visita va ser guiada de forma esplèndida per la Laura Marín durant tot el que va durar el recorregut, incloent-hi la pujada a la torre, que vam fer pas a pas amb parades als diferents pisos, fins arribar a dalt de tot. Des de dalt del seu mirador de 62 metres d’alçada es pot veure una magnífica panoràmica de la ciutat i el seu entorn.
Ha estat considerada com una de les més boniques de Catalunya i un element singular i de referència del barri del Poblenou. Molts artistes s’han vist atrets per la bellesa estètica de la Torre i l’han convertit en un referent pictòric.
Un cop finalitzada la visita el nostre amic i il·lustrador Manel Esteban, va fer donació al museu d’un quadre pintat per ell de la Torre i la simpàtica gota d’aigua creada per ell.
I seguidament amb una relaxada passejada pel barri ens vam dirigir per dinar a l’emblemàtic Restaurant de l’Aliança del Poblenou.
La següent visita, després de la sobretaula, la vam fer a Can Framis, Fundació Vilacasas.
Si en voleu saber més i veure els articles sobre aquestes visites, trobareu tota l’explicació en un ampli reportatge en les pàgines 58 a 70 del Cartulari n. 50.